Jana Fort Gelida

MAL D' ESCOLA

Si, de tant escoltar el brunzir del nostre rusc pedagògic, quan ens deanimem, la nostra passió ens porta, d' entrada, a buscar culpables. El sistema educatiu, a més, sembla que estigui estructurat perquè tothom hi pugui trobar comòdament el seu:

- Al parvulari no els han ensenyat a estar? demana el mestre davant d' uns nens agitats.
-Què van fer a primària? renega el professor de secundària quan acull uns alumnes que considera analfabets.
-Algú em pot explicar que han fet fins ara? es queixa el professor de batxillerat davant la popensió dels seus alumnes a expressar-se sense vocabulari.
-Segur que han aprobat el batxillerat? s' inerroga el professor universitari quan llegeix el primer feix d' exercicis.
-Què carall hi foteu a la universitat? bramula l' industrial davant els seus nous empleats.
-La universitat forma exactament allò que desitja el sistema, respon el jove empleat, que no és gens xinple: esclaus incults i clients cecs! Les grans escoles us fabriquen encarregats- perdó "executius"- i els accionistes van munyint la vaca dels dividends.
-Fracàs de la família ! deplora el Ministeri d' educació.
- L' escola ja no és allò que era, es plany la família.

I a tot això s' hi afegeixen els processos interns de qualsevol institució que es respecti. L' eterna disputa dels antics i els moderns per exemple:
- Avall els pedagogs estupiditzadors! bramulen els "republicans" martells de demagogs.
-fora els republicans elitistes! responen els pedagogs en nom de l' evolució democràtica.
-els sindicats bloquegen la màquina! acusen els funcionaris del Ministeri.
- Estarem alerta! repliquen els sindicats.
-Feia molts anys que no es veia aquest tant per cent d' analfabets en començar primària! deplora la vella`guàrdia.
-A la vostra època només passaven curs consells d' administració en calça curta, burxa el burleta, allò eren bons temps oi?
-Es el viu retrat de ta mare, aquest nano! fulmina el pare rabiós.
-Si haguessis estat una mica més dur, no seríem on som! respon la mare ofesa.
-Com volen que treballi amb aquesta atmosfera familiar? es lamenta l' adolescent deprimit a les orelles del professor comprensiu.

fins i tot el nul, el cap de suro, que , després d' haver practicat una ferocitat metòdica per enviar el seu professor a l' hospital a refer-se d' una llarga depressió nerviosa, és el primer que t' explica com si res:
-El senyor Tal no tenia autoritat.

I si amb tot això no n' hi ha prou, sempre tenim el recurs de designar nosaltres mateixos aquell que té la culpa de la nostra incompetència:
-No hi puc fer res, soc així .



Imaginem-nos un somni refrescant. La professora és jove, directa, sense vicis, no està esclafada pel pes de la fatalitat, és perfectament present i té la classe plena de tots els seus alumnes, pares, col.legues i empresaris de tot arreu, als quals s' han afegit els deu últims ministres d' educació nacional.
-De debó que no hi podem fer res? pregunta la jove professora.
La classe no respón.
-Es això el que he sentit? "no hi podem fer res"?
Silenci.
Aleshores la prfessora allarga un tros de guix a l' últim ministre en exercici i li demana:
- Escriu a la pissarra: " no hi podem fer res"
- Jo no he dit això! protesta el ministre, han estat els funcionaris del Ministeri!. Es la primera cosa que et fan saber quan entres al despatx " De totes maneres senyor ministre, no hi podem fer res". PErò jo, amb totes les reformes que he proposat, no puc ser sospitós d' haver dit una cosa així! No és culpa meva, si tantes inèrcies heretades impedeixen que es manifesti el meu geni reformador.
- Tan se val qui ho hagi dit. EScriu a la pissarra: "no hi podem fer res".

hi podem fer res

- t' has deixat el "No" abans de l' hi. Posa-li. forma part del problema aquest no.

No hi podem fer res.

- PErfecte. que et sembla que significa aquest "hi"?
-No ho sé.
-a veure amics meus, és absolutament necessari que trobem què vol dir, aquest "hi", si no, estem tots ben fotuts.


DANIEL PENNAC